Arriba un dia, que a certes persones han de fer un pas endavant, i dir un gran SÍ o un gran NO. Jo fa temps que veig els toros des de la barrera, que he vist passar moltes persones, i moltes coses, i de molts colors. En la comoditat de la distància. I en la impostura de la crítica fàcil, val a dir també. Però si realment volem transformar -una mica, en la mesura del possible- aquesta societat injusta en la que vivim, potser val la pena plantejar-se perquè no anar un pas més enllà i adquirir un major compromís amb els altres, amb les teves idees i els teus ideals, primer, però sobretot amb la teva comunitat, nucli de convivència original. És per això que he cregut que aquest dia potser havia arribat. Sense estar-ne segur, sense tenir clar res, amb cap certesa i zero ambició. Amb il.lusió i cert vertígen. potser amb ingenuitat i temerós. Però amb autenticitat. Ho deia - en un context més amorós- el gran Kavafis:
Che fece il gran rifiuto: A ciertas personas llega un día en que deben decir el gran Sí o el gran No. Pronto aparece quien dentro lleva presto el Sí, y diciéndole prosigue adelante en su honor y propia convicción. Quien dijo No, no se arrepiente. Si de nuevo le preguntaran, diría no otra vez. Pero ese No -legítimo- para toda su vida lo avasalla.
Per això, en els moments més difícils he cregut que era moment de dir SÍ, i quan em van proposar implicar-me més en l'agrupació local del PSC de Gràcia no ho vaig dubtar. La política de proximitat és la més difícil, però també pot ser la més agraïda. Necessitem gent jove a les estructures que comprenguin els fenòmens actuals que fan trontollar l'stablishment, i aportin noves mirades. Portant la comunicació de la meva agrupació -sumada a la meva actual responsabilitat en temes d'Europa- espero poder contribuir-hi amb un granet de sorra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario